hem començat!

Tot camí comença amb una passa. I avui hem fet la primera, esperonats per la màgia de la nit de reis que ens va portar un llibre amb els cims de totes les comarques del país.

És diumenge, 20 de gener de 2013, i hem començat pel sostre més proper. El tenim a deu minuts en cotxe, encara no. I curiosament, amb 36 anys, el Francesc no hi havia estat mai. Una bona indicació del projecte: coneixerem territori, coneixerem el nostre país!

És el més baix, segons el llibre. D'acord, les coses assenyades es comencen des de baix, ja pujarem, tenim temps! El Cesc no pot dir que hi hagi arribat pel seu propi peu, perquè amb 2 mesets i mig de vida ha anat a coll del pare, però tant se val, l'important és que hi hem anat tots 4.

No té massa atractiu segons el bloc consultat. Potser no, però des de dalt es veien els camps regats des de fa 150 anys pel canal d'Urgell, els camins transitats amb bicicleta, els poblets on tenim gent coneguda, gent que estimem. I per tant, és el nostre cim, què carai! A més, ha fet un vent tan fort i un clima tan gèlid que amb prou feines hem pogut entonar la primera estrofa dels Segadors, hem fet la foto i avall. Com si fos un cim de primera! De fet, ens hauria vingut de gust gaudir més estona de la vista, però era difícil suportar les ratxes violentes de vent congelat.

Ara llegim que potser no és el cim més alt perquè enmig de l'Urgell hi ha una taca al mapa que pertany a Barbens i allí hi ha el Tossal, 40 metres més alt. Fantàstic! Vet aquí la metàfora del que comencem avui i no tenim pas ni idea de quan ho acabarem si és que arribem a fer-ho mai. L'important és el camí, el temps present, el que anem recorrent aquí i ara. I 41 sostres són un número bonic però relatiu, relatiu com la discussió de quin sostre és més alt que un altre. No volem pas entrar-hi, l'objectiu és recórrer país, amb família, xalant de cada pas i cada descoberta. I farem el que puguem fer.

Ah, hem començat amb amics, pujant plegats amb el Felipe, la Gemma, el Martí, la Sara i la padrina de Chile. Quin goig i quina gratitud poder fer camí amb amics. Hem acabat compartint taula a casa, resguardats del vent. I clavant la primera xinxeta al mapa i guardant la primera pedra. Això promet. Visca la vida!